“Temps era temps, quan les granotes eren peludes i les iaies barbudes, a un llunyà prat del Pirineu, un grapat d’artistes anaven de poble en poble repartint alegria amb el seu espectacle. Coneguts i afamats, acampaven a tots els pobles dels voltants, que els esperaven estiu rere estiu.
I un de tants estius, muntanya dalt muntanya baix, van començar a pujar i a pujar i van arribar al poble més alt de la vall. El lloc era conegut amb el nom de Bujaruelo, però el que realment els va deixar meravellats va ser el prat de “ San Nicolás”, amb les majestuoses muntanyes que l’envoltaven. En aquest màgic entorn visqueren i gaudiren de moments apassionants.